loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Jordi Pujol, l'espanyol de l'any per l'estat propi? Desbordem-los!

Jordi Martí Font A peu de carrer dilluns, 12 d'agost de 2013

Diumenge 11 d'agost. Fa dies que llegeixo i rellegeixo papers i paperets sobre el “blaverisme democràtic” valencià (del catalunyès, no paro) i entre els textos, un lloc destacat per a “De impura natione” de Damià Mollà i Eduard Mira. Sí, ja sabem que el que s'hi proposa no lliga amb el que defensàvem al segle XX els i les independentistes d'esquerres, ni segurament amb el que defensarem alguns en el futur i ara mateix, però aquest assaig, Premi Joan Fuster d'Assaig el 1986, continua parlant-nos avui, al 2013, potser millor encara que ho va fer durant el segle passat. I no només per la proposta d'un nacionalisme valencià que alhora que deixés enrere Espanya abandonés moltes de les propostes fusterianes, entre elles la dels Països Catalans.

Deixo ara les idees centrals del llibre, del qual segur que tornaré a parlar per altres temes, per rellegir un fragment que m'ha vingut al cap en tornar de deixar la Patrícia a l'Aeroport mentre llegia a “El Punt-Avui” l'entrevista que fa Xevi Xirgo a l'expresident de la Generalitat de dalt.

Mollà i Mira parlen dels acords que els amos l'Espanya castellana i els de l'Espanya catalunyesa degueren fer per construir l'Estat espanyol dels segles XIX i XX. Imaginen un pacte en forma de diàleg entre qui manava a cada lloc. Està clar que és una reducció literaturitzada però és tan entenedora que m'he permès la llicència de fer-la anar per explicar Pujol. Segons els autors, els catalunyesos burgesos devien dir: “tu, home de terra endins, eixut, disciplinat i sofert, mantín l'Imperi; a canvi, et deixe la direcció de l'Estat. Jo abastiré els mercats que tu m'assegures i donaré treball als teus fills; tu em deslliuraràs de tota competència exterior i vindràs al meu ajut quan les coses pinten lletges a casa meua.”

Un pacte clar i diàfan segons el qual l'adequació a la contemporaneïtat de les formes de domini tradicionals passava a l'Estat espanyol, amb la creació de les burgesies basca i catalana, per la creació d'un poder coercitiu que vingués “al meu ajut quan les coses pinten lletges a casa meua”.

I quan podien pintar lletges les coses? Doncs quan les treballadores i els treballadors d'aquí i d'allà, que no pintàvem res en les condicions del pacte (a no ser que algú cregui que cal donar gràcies als amos per ser explotats) decidissin deixar de ser súbdits i esdevenir ciutadans amb tots els drets, o quan sense encomanar-se a cap sant decidissin ser lliures directament. Va passar, ja ho sabem, i ara no cal entretenir-se explicant-ho.

Les pàgines de “El Punt-Avui” contenen interessants reflexions per entendre aquesta “deriva cap a l'estat propi” que una part de la classe dirigent catalunyesa ha fet en els darrers anys (o mesos), trencant així el suposat pacte nacional espanyol de què ells eren garantia i que alguns com Duran encara reclamen.

La no acceptació del nou estatut (retallat per Artur Mas abans que el Tribunal Constitucional el negués, no ho oblidem) i la sentència posterior del TC és el punt de trencament d'un gran acord que, amb condicions diverses i escenaris diferents, ha estat el mantenidor de l'estructura unitària de l'Estat durant dos segles. Perquè sí, durant anys i panys ha estat la burgesia catalunyesa la classe imprescindible per aguantar aquest Estat espanyol presó de pobles i de persones. No cal retreure-ho però tampoc cal oblidar-ho.

No ho podem oblidar perquè Pujol, fidel a les seves idees de sempre, qualifica de fracàs la relació amb “Espanya”. I ho és per a ell, és clar. Fracàs perquè ell, com ningú altre, va intentar que aquest pacte de les classes dirigents de què parlava “De impura natione” funcionés, per això el van fer “Español del año” els de l'”ABC” el 1984. Per això va ser ell qui es va posar a xiular (i no al rei sinó com sino passés res) mentre les forces repressives de l'Estat torturaven desenes d'independentistes en el context del 92.

Per això va estar al costat sempre de qui manava per aplicar les exigències de lla patronal en cada una de les reformes laborals que ens van anar robant drets i salaris, protecció social i condicions... i ara es lamenta de la pobresa. Per això va defensar la destrucció de part del país amb un Pla Hidrològic Nacional que servia als seus, i als altres, bàsicament per folrar-se. Per això ens ha hipotecat per tota l'eternitat amb quatre nuclears que han rebut sempre el seu suport. Per això va trinxar el territori tants cops com va poder i no ho va fer només quan va trobar l'oposició decidida de la gent (Pla de Residus de la Conca, centrls eòliques indiscriminades al Priorat). Una gent i un poble que ara diu que ha passat per davant dels polítics.

I per això, allunyat de la política activa però conseqüent amb el seu paper d'encarregat de la finca, continua assumint l'espai que els amos de Madrid li van deixar administrar amb exemplar fidelitat: les quatre províncies, i insisteix que la cadena humana “no ha de passar del riu Sénia, ni del coll del Pertús”.

Continua l'expresident dient que Catalunya té una bona sanitat i un bon ensenyament. Caldria respondre-li que malgrat ell i els seus amics i deixebles, i gràcies a l'esforç immens dels professionals que cada dia s'hi deixen la pell i que no han fet fora els seus aprenents. I caldria dir-li que el seu assaig de convivència en àmbits bàsics de la gestió pública i la privada ha estat una de les facilitats ja muntades que els ultraliberals han trobat quan s'han llençat al saqueig total. Ell va crear les condicions idònies per mantenir i ampliar el capital privat en sanitat i ensenyament. I així ens va... I sí, la societat aguanta però no tota. I amb caritat no n'hi ha prou. Si alguna funció positiva pot tenir l'estat o l'administració aquesta ha de ser que els ciutadans i les ciutadanes no es morin de gana i en aquesta deriva estem...

Sense cap mena de dubte, la maquinària de creació simbòlica del catalunyisme conservador el reciclarà i Pujol esdevindrà senyal inesborrable de catalanitat, pare de la pàtria, home de seny i de pacte, gran estadista i centre omniscient de la pàtria catalana. La mitificació dels Fets del Palau n'és un bon exemple. I no dic que no passessin i que ell no patís i lluités, parlo de mitificació en l'imaginari col·lectiu, que és un altre tema. Ni ara ni abans ens enredarà. Tenia i té clar quina era i és la seva classe, i sap quins són els seus i per a ells treballava i treballa. La seva conversió a l'estatpropisme (que alguns anomenen independentisme) és el darrer intent de mantenir la cleda tancada, un intent en què Mas insisteix i insisteix.

Però és a les nostres mans que això s'acabi, a les mans de totes i tots i lluny dels líders que ja ens van trair a la transició acabat el franquisme (recordem Xirinacs). Depèn de nosaltres que quan aquest procés s'acabi tinguem un país on els seus no manin o, com a mínim, no manin tant. I per fer-ho tenim el carrer i les idees, pensament i acció: la nació dels Països Catalans on es parla la llengua que “és un fet bàsic d'identitat”, els drets socials bàsics per a tothom i sense mercadeig i la independència nacional real sense submissions als rics ni de Barcelona ni de Madrid ni de Berlín ni de Washington. Allà ens veurem, esperant que vinguin els seus amics encarregats de mantenir el desordre o ens peguin els nostres propis veïns vestits per a l'ocasió.

Perquè més enllà de la falsa honorabilitat de les institucions concedides per l'Estat, hi ha la constitució col·lectiva dels nous drets, de la nova societat, de les noves formes de fer, de la nova cultura, del nou país, de la nova insubmissió que ens farà lliures... i tot això no pot passar per les formes que durant anys i panys ens han mantingut submisos i esclaus, callats i obedients. Cal desbordar-ho tot perquè ni Pujol ni cap altre ens intenti ni governar ni dominar mai més, ni en nom propi ni en nom d'algú altre, perquè tal com deia Pau Urenya fa uns mesos a Vilaweb, “som un país ingovernable”; format per persones que volem ser lliures i, per tant, ingovernable vol dir lliure. Desbordem-los!


Jordi Martí Font
Jordi Martí Font
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar