loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Cesc Gay: 'M'agrada fer pel.lícules, però després me n'oblido'

Guillem Roqué Cultura divendres, 04 de desembre de 2015

El director i guionista Cesc Gay és un dels noms més reconeguts del cinema del nostre país. Entre l’exploració adolescent de Kràmpack fins a Truman, on hi explora com les persones s’enfronten a la mort, han passat 15 anys durant els quals s’ha construït una sòlida carrera professional. Les seves obres i la seva carrera ascendent el converteixen en un dels noms més acreditats per encarregar-se d’inaugurar oficialment la quinzena edició del Festival de Cinema Internacional de Tarragona, el REC.

Entrevista amb el director català, encarregat d'inaugurar el Festival Internacional de Cinema de Tarragona (REC)

El director català en la conferència prèvia a la inauguració del festival REC. Guillem Roqué

El director català en la conferència prèvia a la inauguració del festival REC. Guillem Roqué

En aquest moments Truman està en cartellera i està funcionat molt bé tant a nivell de crítica com en sales. Respira tranquil ara que la criatura ja camina sola o encara ha de vigilar-la per fer-li l’acompanyament?

"Ara ja està feta, però quan una peli funciona té una vida molt llarga i això vol dir que encara ha de passar per molts festivals i després entrar en la fase de premis. Acompanyar-la és molt important perquè pots vendre-la en festivals i aconseguir que s’estreni en d’altres països. L’èxit fa que una pel·lícula no s’acabi, però també s’ha de controlar perquè si no no pararies i et pots passar dos anys donant voltes de festival en festival. A més a més, com més s’allarga aquesta etapa, menys escrius."

Ve de viatjar molt promocionant de forma internacional. Què l'ha convençut per venir a Tarragona?

"Si estic aquí és perquè projecten la meva pel·lícula més estimada i, perquè aquí no he vingut mai i crec que és una feina de donar-se a conèixer que s’ha de fer."

La seva primera pel·lícula, Hotel Room (1998), es projectarà en al REC en el marc de la secció My First Time que pretén acostar al públic la primera obra de cineastes coneguts. Li agrada mirar enrere i contemplar la seva carrera?

"No, no m’agrada revisar les meves pel·lícules. Amb veure-les un cop ja en tinc prou! M’agrada fer-les, però després me n’oblido. El que m’agrada no es la peli en si, sino recordar una època en que treballàvem amb una precarietat increïble. És part de l’experiència vital d’un xaval de 27 anys que estava a Nova York buscant-se la vida. La pel·lícula en si no te cap interès i si algú diu que si, serà perquè té moltes ganes de trobar-li alguna cosa. Té valor perquè va ser una feina d’aprenentatge i perquè ha estat la que m’ha portat fins."

Mirant el programa del REC, veiem que es parla de vostè utilitzant expressions com “cineasta consagrat”, “un dels autors més respectats del nostre cinema”, “grandíssim director”... Saber que es té aquesta consideració de vostè el fa ser més valent o l'obliga a ser més cautelós per estar a l’alçada?

"Tinc la virtut de ser molt mesurat, tant amb la critica com amb els elogis. No pots enfonsar-te perquè una peli no funcioni o guanyar un premi i pensar-te ves a saber què. Jo no llegeixo mai res sobre mi. Visc completament aïllat en el meu món. El que m’agrada és escriure, treballar amb els actors i fer pel·lícules. La resta, doncs mira, si va bé millor perquè així el productor estarà més content i em pagarà més a la següent peli, però intento separar-me de totes aquestes coses."

Amb tota l’experiència que té ara, si tingués l’oportunitat de veure aquell Cesc Gay que es disposava a gravar la seva primera obra, què li aconsellaria?

"Li hauria de donar molts consells, però el que li diria és que està molt bé el que fa. Per fer cinema has de filmar i encara que pugui semblar una obvietat, aquest món està ple de xavals que es gasten els diners a les escoles de cinema i que després no han fet mai res. Jo em vaig atrevir a fer alguna cosa i allò va estar molt bé."

I què creu que en pensaria el jove Cesc Gay si el veiés ara? Es podia imaginar fins on arribaria?

"No, això no ho penses mai. Per un xaval de 20 i pocs que vol ser actor, director o jugar al Barça, l’èxit es només un somni. Quants poden viure d’això? Tots sabem que els que s’hi dediquen al final és un percentatge molt petit de tots els que algun cop ho somnien. En aquell primer moment el que et mou és la il·lusió i les ganes de fer alguna cosa."

Sent que forma part d’una minoria de privilegiats que es dediquen al que desitgen?

"Està clar. Quanta gent pot dir-ho? Diguem que a Espanya es fan unes 100 i poc pel·lícules a l’any, d’aquestes unes 20 o 25 són òperes primes i les restants són d’altres autors. Si aquí som més de 40 milions de persones, mirem-ho percentualment i queda clar que em sento com un privilegiat."

Sempre ha mantingut un ritme constant i ha estrenat pel·lícula cada tres anys. És fruit d’una necessitat o és un ritme imposat?

"Té molt a veure amb pagar factures! Si fos de l’alta aristocràcia jugaria més al tennis o al cricket i me’n aniria de viatge. Per molt que des de fora es pensi que al món del cinema som tots milionaris, la veritat no és aquesta. Pots tenir un bon sou, però sempre s’ha de treballar. També té a veure amb el meu matrimoni professional amb la meva productora. Un director sense productor no és ningú i si vols fer pelis que surtin una mica de la norma, necessites algú que es baralli per tu. Tinc aquest vincle amb la Marta des que va veure Hotel Room i em va oferir Krámpack. Tenim una confiança perquè les pelis ens han anat bé. Les dues últimes a nivell de taquilla han anat més que bé."

Com porta l’exposició pública que suposa ser un nom tan conegut?

"No m’agrada, però entenc que s’ha de fer i no passa res. Quan acabo la promoció m’agrada desaparèixer. No tinc Twitter ni Facebook! Sóc més feliç en l’anonimat. Però t’has de guanyar el públic fent-te veure i anant de ràdio en ràdio. Això si, un cop s’acaba la feina jo m’esfumo. Si no tinc el silenci, després no escric. No tinc la capacitat d’estar exposat públicament i concentrar-me."

Què és el que necessita per posar-se a escriure?

"Escriure és el més difícil i és el més important per tenir una bona pel·lícula. Necessites una disciplina, molt d’ esforç i prendre’t-ho molt seriosament. No és una cosa que faci en dos dies i si no t’imposes aquesta disciplina, no en trauràs un bon guió i no sortirà una bona pel·lícula. Tot el que tindràs serà fum. És molt difícil guanyar-se la vida com a guionista i per això el 90% de les pelis que s’estrenen les han escrit els mateixos directors. Els productors no inverteixen en guionistes."

Creu que la vida del guionista és més dura que la del director?

"I tant! La vida del guionista és una agonia absoluta. Potser hi ha un o dos noms que puguin viure aquí només de fer cinema, però la resta ha de fer televisió i la sèrie de torn. Viure d’escriure és molt difícil. L’escriptura és infinitament més difícil que dirigir una pel·lícula. Com a director estàs sempre més salvat perquè tens els actors, tens un fotògraf, algú que t’il·lumina i tu només fas de director d’una orquestra de professionals. En canvi, quan fas un guió estàs sol amb els teus fantasmes."

La presentació d’òperes primes és la secció estrella del REC. Què suposa per a un creador novell aquesta experiència i les possibilitats que obre?

"Quan fas una pel·lícula per primer cop és com tenir una pistola amb una sola bala: només pots fer un tret i si l’encertes continues, però si falles has acabat. És així de dur i cru, però s’ha de saber, perquè si no n’ets conscient no t’ho prens en serio. La indústria no et donarà una altra oportunitat. Jo ara ja em puc equivocar, no molt, però em puc equivocar perquè tinc una carretera i les coses que m’han anat bé. Quan es projecta una òpera prima vas amb tots els nervis. Jo els planyo!"

Creu que avui en dia és més fàcil fer aquest primer salt dins la indústria que quan vostè es va estrenar?

"I tant, quan vam fer Hotel Room només hi havia el 16 mm! Per fer-la ens vam ajuntar dos penjats i vam anar a totes les escoles de cinema de Nova York a demanar les cues que sobraven de les bobines de 16 mm i que sovint estaven velades. Vam fer-ho recollint les engrunes dels altres. Editàvem de nit, de 12 a 6 de la matinada a l’empresa on treballava el noi del so. Ara, en canvi, qualsevol té una càmera de video en condicions i pot utilitzar el seu portàtil per muntar-ho. Abans tot era molt més complicat, però també t’obligava a ser molt més seriós. La tècnica ha ajudat, però va en contra de la planificació. S’ha democratitzat l’accés al cinema i ara ja no hi ha excusa: si vols fer cine has de filmar. Si fins i tot amb un iphone fas cine!"

Quins detecta que són els principals reptes als que s’enfronta avui en dia l’industria cinematogràfica?

"Guanyar el públic. Sense cap mena de dubte l’autèntic repte d’ara és guanyar públic perquè sense ell tot plegat perd el sentit."

És complicat portar a la gent fins a les sales i per veure-ho només cal comparar les audiències que poden aconseguir certs audiovisuals al Youtube i mirar les xifres d’assistència dels cinemes.

"Youtube està sempre casa i anar al cine és tota una aventura perquè has d’agafar el cotxe, contractar una cangur... és una inversió de temps i de diners. El futur del cine passa per internet, per regularitzar els visionats en línia des del mateix dia de l’estrena i no quatre mesos després quan ja te l’han piratejat. El dia que s’estrena una pel·lícula has de poder triar si la vols veure al cine o a casa."

Com a creador en el món del cinema, la pirateria és una qüestió que l'afecta molt directament. Com la percep?

"Sobretot per pelis petites fa molt de mal, perquè la gent deixa d’anar al cine. Si que certa pirateria pot servir per motivar a alguns a anar al cine o per que la vegin i la recomanin, però això és en un de cada 10 visionats pirates. S’ha d’entendre que avui en dia els audiovisuals es consumeixen en noves finestres com són els mòbils o les tables i les estrenes han de saber-ho incorporar."

Creu que el futur del cinema passa, precisament, per treure’l de les sales?

"No es tracta d’això, però si que s’ha d’aprendre a complementar una cosa amb l’altra. No és un repte de futur, és una realitat que hem d’aprendre a aprofitar."

A Truman heu treballat amb un gos. A l’hora de dirigir, és l’actor més complicat que s'ha trobat?

"No! He tingut un actor més complicat, però no et puc dir qui és."


circdetarragona_ADcircdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar