loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Globalització versus identitat (part II)

Alba Medina Opinió dijous, 13 de febrer de 2014

En el meu debut al Circ ja vaig parlar sobre el procés globalitzador i la identitat, dos conceptes que, a ulls d’alguns, poden semblar antagònics. A mi, com ja us vaig intentar explicar, no m’ho semblen, ans al contrari.

I m’he decidit a tornar a escriure sobre això perquè aquests últims dies s’ha parlat molt de la identitat dels “foranis” per la visita que la senyora Susana Díaz, presidenta de la Junta d’Andalusia, va fer al nostre territori. Aquesta senyora es va referir, amb molt poc encert segons el meu parer, als catalans d’origen andalús titllant-los gairebé d’estrangers, cosa que evidentment ha creat certa polèmica. No seré jo qui rebati la seva postura, alguns dels interessats com per exemple membres de l’Asociación Súmate (www.sumate.cat) ja ho van fer de forma brillant, però sí que m’agradaria explicar-vos una anècdota que em va passar fa tot just un parell de setmanes.

Fa uns dies vaig estar a Londres juntament amb d’altres col·legues antropòlegs. Ens trobàvem en un autobús que es dirigia cap als afores de la ciutat, al barri d’Stratford concretament, ja que volíem veure com havia canviat la fisonomia de la zona amb les noves instal·lacions que es van construir pels Jocs Olímpics del 2012.

Com sempre, bona part de la nostra conversa fluïa en dues llengües (sí, sí, som totalment bilingües encara que alguns s’entestin a dir que no...), en català i en castellà, i de sobte una dona de pell fosca, d’ulls enormes i expressius, vestida amb el típic sari hindú de vius tons verdosos, ens diu en un correctíssim castellà: “Hola, perdonad que me meta en vuestra conversación pero es que os he oido hablar en castellano y no lo he podido evitar” i, a partir d’aquí, ens va voler fer partíceps de la història de la seva vida.

Ens va explicar que havia nascut a Bangladesh però que feia 20 anys que ella i la seva família vivien a Madrid, al barri de Carabanchel, i que, malauradament, la crisi els havia portat a prendre la dura decisió de començar una nova vida a Londres, on tenien uns cosins que els havien convençut per emigrar preocupats per les notícies que els arribaven des de l’Estat espanyol. Darrera d’ella, asseguts, els seus dos xiquets; uns noiets que deurien tenir uns vuit i deu anys més o menys i que enraonaven entre ells mig castellà mig bengalí mentre ens miraven i reien amb un somriure blanc i preciós.

Ens va comentar també, visiblement emocionada, com enyorava el seu barri, la seva gent, el menjar, el clima... En definitiva, ens va explicar com trobava a faltar “de todo corazón” Espanya perquè es sentia profundament espanyola, perquè allà era on ella havia crescut com a persona, on havia format una família i on havien nascut els seus fills.

A l’arribar al nostre destí, ens vam acomiadar desitjant-li molta sort i animant-la a què tornés al seu país, a la seva terra, al seu barri de Carabanchel, si les coses milloraven en uns anys.

Doncs bé, us imagineu la Susana Díaz de torn referint-se a aquesta família? Com la tractaria? Com a bengalís que vivien a Espanya? Com a espanyols que ara viuen a la Gran Bretanya? Com a immigrants permanents visquin on visquin? Si als catalans d’origen andalús, extremeny, murcià o d’on sigui se’ls continua tractant com a estrangers en una terra on han crescut, on s’han format i fins i tot, on algun d'ells ja hi han nascut, no vull ni saber què en pensaria d’una persona vestida amb un sari. Sí, amb un sari!

I és que com ja us vaig comentar en el meu primer article, aquest fenomen imparable anomenat globalització no entén d’identitat en el sentit estricte de la paraula. La identitat va impregnada amb la persona sí, però també es va formant amb les seves vivències, amb el seu concepte de pertinença i, per què no, amb la seva ideologia. Forma part del que l’antropòleg Néstor García Canclini va anomenar la cultura híbrida, sentint-se d’aquí i d’allà, sense necessitat de perdre les arrels però assimilant la nova cultura que t’ha vist créixer o que t’ha acollit.

Cadascú és lliure de sentir-se com vulgui, en el lloc que vulgui i de la manera que vulgui. I com molt bé van respondre els amics de Súmate a la senyora Díaz, a aquestes alçades de la pel•lícula “no necesitamos que nadie venga a recordarnos de dónde venimos, ni nadie que nos diga hacia dónde vamos”. Pues eso.


Alba Medina
Alba MedinaAntropòloga social i cultural
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar