loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

El futur hipotecat

Saül Garreta Opinió dimarts, 08 de gener de 2013

En només sis mesos s'han produït 94.502 DESALLOTJAMENTS A L'ESTAT més de 500 diaris, i multitud de moviments ciutadans com el 15M, o la plataforma d’afectats de la hipoteca PAH intensifiquen les seves protestes i reivindicacions connectant cada dia més amb el gruix de la societat que veu impotent com la crisi afecta dramàticament els més desfavorits i als que menys han contribuït a crear-la. I mentre el govern, amb la connivència del partits majoritaris, insisteix a seguir rescatant la banca a través de milionàries ajudes directes i a través del "banc dolent, el Sareb", sobre endeutant encara més a tota la ciutadania, en lloc de respondre al clam popular que demana la recuperació de milers de pisos acumulats de forma il·legítima en mans d'entitats financeres.


Com hem arribat fins aquí? En la meva humil opinió, des de fa dècades que el principal error estratègic d’aquest país ha estat basar gran part del sector productiu en el mercat de l’habitatge i tots els seus derivats, produint-se una progressiva desindustrialització a favor del sector immobiliari i serveis. Productes difícilment exportables amb una baixíssima productivitat i altament sensible als cicles econòmics, i en especial a l’atur. Per incentivar aquest mercat ja en l’època de la dictadura i especialment durant els darrers 40 anys, a diferència de la majoria dels països europeus, els estaments polítics han promogut insistentment la compra d’habitatges.

Encara no fa dos anys, presidents i ministres no paraven de repetir-nos que era el millor moment per comprar. Ens advertien que retirarien les desgravacions fiscals, que pujarien l’IVA , que els preus no podien baixar més, que la compra era la millor inversió que podíem fer, etc. Aquests missatges equivalien a animar-nos a hipotecar-nos per una mitjana d’uns 20 o 30 anys. Molts ens ho vam creure, i la majoria ho vam fer, i així va ser durant un grapat d’anys, fins al punt que molts de nosaltres ho vam considerar la millor manera de fer guardiola i ens vam pensar que en el pitjor dels casos revendríem l’habitatge cancel·lant el deute hipotecari i obtenint una bona plusvàlua addicional, convertint-nos sense adonar-nos en uns petits especuladors.


Però amb tanta eufòria se’ns van oblidar vàries coses. La primera: que l’habitatge és una necessitat bàsica com els aliments o l’aire que respirem. Se’ns va oblidar que l’habitatge no és exportable, que condiciona la mobilitat laboral, i que és un dels subjectes passius més elevats de recaptació d’impostos per d’administracions i lobbies de subministres de tot tipus. I per últim se’ns va oblidar també que els consells de l’estat no sempre són paternalistes sinó que, de vegades, responen a altres interessos més immediats. Mai ens haguéssim pensat que la majoria dels 500 desnonaments diaris que es produeixen cada dia a Espanya, a diferència dels EUA o de la majoria de països europeus, no salden la hipoteca i que moltes famílies es veuen obligades a seguir pagant, hipotecant el seu futur i ,de pas, endarrerint la necessària sortida de la crisi.


Abans de l’entrada a la CE, Espanya tenia un deute sobirà, deute familiar i de les empreses relativament baix amb certs dèficits en infraestructures i amb un considerable teixit industrial. De fet, encara no fa dos anys el deute sobirà, ja no el de les famílies i empreses, seguia sent un dels més baixos d'occident. Des del 1986, la comunitat Europea ha injectat a l’economia espanyola uns 118.000 ME en concepte de fons de reestructuració econòmica, amb un saldo positiu net fins el 2006 d’uns 6.000 ME anuals. Durant els dos darrers anys n'ha deixat uns 400.000 ME a un interès preferent, que han anat íntegrament a sanejar el sistema financer, el qual, a la vegad,a n’ha destinat la major part a comprar deute sobirà sense que hagi fluït el crèdit a l’economia real i productiva.

I el darrer rescat que formalment ja ha demanat l’estat ha tingut com a veritable objectiu posar d’avalistes dels deutes privats bàsicament de bancs, grans empreses i grans fortunes, a l’Estat Espanyol. És a dir, unes empreses i uns bancs han estat realitzant operacions especulatives sense cap risc ja que finalment s’ha mutualitzat el deute privat entre tota la societat, i a canvi de què? Semblaria raonable pensar que amb l'enorme excedent de pisos, almenys, la societat podria gaudir d'un ampli parc immobiliari perquè almenys asseguréssim el sostre a tots els nostres ciutadans. Doncs tampoc!! Tot apunta a que els pisos i actius de l'anomenat "banc dolent", el Sareb, en el que l'estat té menys del 50%, seran finalment gestionats per les immobiliàries de les entitats financeres. I tot per no deixar caure alguns bancs com SÍ es van fer en altres països que estan guanyant el pols a la crisi.


Avui ens trobem amb tots els tipus de deute disparats, amb unes infraestructures sobre dimensionades que no podem mantenir i amb un interès anual del deute d'uns 45.000 milions d’euros que hem de pagar entre tots en forma de retallades i privatitzacions. Espanya va bé ens deien... és la novena potència mundial, estem en la Champions League, compreu habitatge, els preus mai baixen!!, llogar és llençar
els diners,... després el preus ja no baixaran més però els preus van anar baixant...i encara no han parat de fer-ho ...i mentre el govern seguia negant fins l'últim moment que hi hagués cap bombolla immobiliària i que tot el problema venia d'un tals Ninjes i Subprymes.

Hem aprofitat tota aquesta quantitat ingent de diners per canviar el sistema productiu? Tenint en compte les xifres macroeconòmiques sembla que la resposta és NO. Una dada rellevant és que els millors sous i condicions laborals durant el 2012 han seguit sent els de la banca, els polítics i els relacionats amb les empreses energètiques. Els polítics gestionen els recursos públics, la banca generalment no produeix béns i atès que consumim més energia de la que produïm, les energètiques tampoc les podem considerar gaire productives.
En alguns dels blogs dels populars gurús econòmics trobem interessants teories ben diferents a aquelles antisistema que atribueixen als mercats i al capitalisme l'origen de tots els mals. Totes elles coincideixen en que la negligència més gran ha estat justament distorsionar les regles més elementals del lliure mercat amb les que, com qualsevol altra empresa, quan un banc no funciona s'ha de tancar, i aquí el que ha passat es que entitats intervingudes a punt de ser rescatades han ofert un interès superior al d’altres que tenen els seus comptes sanejats. Això ja indica que estem davant d’un sistema pervers que manipula les lleis més elementals de la competència per uns inconfessables interessos.


I que demanen el moviments ciutadans?, Doncs demandes tant raonables com plausibles com la que van pactar el govern Islandès i la banca. Van arribar a un acord perquè tot el deute familiar hipotecari que excedís del 110% del valor del pis seria perdonat. A Espanya tant sols s’han suavitzat recentment les condicions dels desnonaments.
De propostes i solucions no en falten. La PAH per exemple proposa un canvi immediat de la llei i la regulació de la dació en pagament retroactiva, la moratòria de tots els desnonaments d'habitatge habitual i el lloguer social dels habitatges buits en mans d'entitats financeres. Totes aquestes demandes han estat tramitades en forma de iniciativa popular amb més de 750.000 signatures.
Però no tot està perdut en les darreres eleccions i sobretot arran del suicidi d’una ex regidora socialista, sembla que les primeres files del bipartidisme espanyol volen reconduir la situació i han proposat algunes benvingudes mesures per aturar els ferotge augment dels desallotjaments i drames familiars. Fins i tot, ajuntaments com el de Tarragona han amenaçat a entitats financeres de cancel·lar els seus comptes en el cas que desallotgin a famílies del seu municipi.


No és menys cert que encara hi ha veus, segurament abduïdes per contubernis judeo maçònics que creuen que tant sols es tractava de promeses electorals i que cap dels partits majoritaris a qui la banca condona permanentment prèstecs milionaris i col·loca els seus alts càrrecs un cop deixen la política, tinguin la més mínima intenció de implementar mesures que puguin perjudicar els seus interessos. També algunes d’aquestes veus, potser les més malintencionades, creuen que alguns dels Ajuntaments que amenacen algunes entitats financeres, ho fan ara, perquè un cop intervingudes han estat expulsats dels seus consells rectors i ja no les poden instrumentalitzar políticament.


Potser mai hauríem d’oblidar que la bombolla immobiliària espanyola va tenir les seves arrels en la interrelació entre governs i banca. Fins el crash, les caixes espanyoles eren institucions molt unides als governs regionals, i els consells i reguladors eren membres del partit desitjant passar per alt els excessos immobiliaris de les entitats. Espanya veurà més desastres com Bankia fins que aquests llaços siguin definitivament trencats. El que és encoratjador és que la societat civil està cada cop més concienciada i movilitzada.
I que sembla que cada dia més gent és concient que les tendències són cada dia més globals i que la classe mitjana està desapareixent a uns ritmes mai vistos , cada cop més ciutadans se n'adonen que allò que consideraven tant llunyà un dia els arribi i que el sistema decideixi deslocalitzar-los de la societat, per poc productius i útils.

També són bons símptomes que, darrerament, el mateixos jutges siguin els que estan donant la respostes més contundents i no les tímides accions del govern que sembla que cedeix a les pressions de les entitats financeres limitant-se a aprovar moratòries insuficients que exclouen al gruix de la població afectada. Un altra cop la societat civil és capdavantera i organitzacions com la PAH, aconsegueixen paralitzar dia rere dia centenars de desallotjaments tot forçant a les entitats financeres a concedir cada cop més dacions en pagament.


Són moments de canvi i és responsabilitat nostra no mirar cap un altre lloc perquè, sinó en serem còmplices, és a dir part del problema i no de la solució. També cal tenir en compte que la virulència d'aquesta crisi afecta cada cop a més gent i en a una societat cada cop més complexa i global, tot està connectat en xarxa. Potser tot canviaria si cada cop que veiéssim un desnonament fos com un mirall a través del qual veiéssim el nostre rostre, la nostra casa i els nostres fills.


Saül Garreta
Saül GarretaArquitecte i emprenedor. www.reviuresolanell.com
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar