loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Catalunya, sola davant el perill

Òscar Palau Opinió dilluns, 22 de setembre de 2014

Ja està. Ja ha passat. Escòcia va votar dijous que es vol quedar al Regne Unit, i va acabar amb tres anys de profunds i enriquidors debats de futur –dels quals ara s’hauria de saber beneficiar- i moltes especulacions sobre com s’hauria manejat, a dins i a fora, un eventual sí a la independència. El no va provocar sens dubte un sonor sospir d’alleugiment en tota la diplomàcia occidental, i sobretot a la Unió Europea, ja que els estalvia crear un incòmode precedent que hauria tingut conseqüències per a nacions que tard o d’hora aspiren a fer el mateix.

Foto: Òscar Palau

El procés independentista escocès és aigua passada –ep, de moment: ja es veurà què passa si els partits unionistes incompleixen les desesperades promeses de més poders fetes al final de la campanya- i ara tota la responsabilitat se centra en Catalunya. Els grans mitjans internacionals, que ja durant les setmanes prèvies establien clars paral·lelismes, a partir del mateix divendres, amb l’aprovació de la llei de consultes al Parlament, fixaven definitivament la mirada a casa nostra.

El focus ens apunta directament, i sobre nosaltres ja recau tota la pressió internacional, tant la favorable com la contrària, per veure si som capaços de fer un passet més que Escòcia, i crear model al món. De secundaris hem passat a ser l’actor principal. Ens hem quedat sols davant del perill.

S’han fet moltes especulacions en els últims dies sobre com pot afectar el no escocès al procés català. Un sí allà hauria desbrossat molts viaranys a nivell exterior per poder-los transitar amb més calma després, i en aquest sentit és evident que no beneficia. Ara, des del punt de vista intern, no ha de tenir cap conseqüència. Un sí escocès hauria trempat molt més la parròquia sobiranista, és clar, però no es pot dir ni de lluny que un no l’hagi de desanimar. Després de tres anys d’emmirallament català, gairebé enamorament, cau un mite. Però la vida continua.

La lliçó de democràcia, a més, que Escòcia ha donat al món, amb un procés impecable, una votació pacífica i gran respecte entre les parts, suposa ja de per sí un enorme precedent. El discurs de David Cameron tot just saber que no se li desfeia el Regne Unit, recordant que és un demòcrata i per això havia acceptat el mandat del poble escocès per pactar un referèndum, hauria de fer sentir vergonya a més d’un partit espanyol que ja celebrava com a pròpia la victòria del no. El 18-S suposa una magnífica carta de presentació de què Catalunya, que al cap i a la fi l’únic que demana és fer exactament el mateix, ha de saber ara prendre el relleu, amb una enorme dificultat afegida: fer-ho contra la voluntat de l’estat matriu.

No hem parat de sentir des de fa temps que els processos català i escocès són molt diferents. I és cert. Sobretot, s’ha dit, perquè la reacció del govern britànic i la de l’espanyol ha estat diametralment oposada. L’un, allargant la mà. L’altre, tancant-se en rodó a un idèntic mandat democràtic i mostrant un nul interès a buscar fórmules legals, que hi són, per vehicular-lo.

La principal diferència, de fet, era i és que, objectivament, Escòcia no té ni la meitat de raons que Catalunya per ser independent. Els escocesos no necessiten tenir un estat per sentir-se plenament realitzats com a tals. El Regne Unit ha respectat sempre el seu caràcter nacional, la seva identitat diferenciada. No se’ls ha perseguit la llengua –molt minoritzada, això és cert- ni la cultura, avui coneguda arreu del món. Han mantingut sempre competències en educació i benestar, sense constants invasions de Westminster.

Tenen seleccions esportives. Han aportat un grapat de primers ministres a l’estat britànic. L’exèrcit noels ha amenaçat mai; al contrari, n’han estat capdavanter. No pateixen cap dèficit fiscal, i mai han tingut problemes per rebre de Londres el finançament que necessiten per posar més l’accent, com el posen, en les polítiques socials.

No se’ls insulta ni menysprea a fora; ben al contrari, el Regne Unit els ha deixat fer un referèndum per decidir si marxaven… Volen prova més contundent de respecte que aquesta? Tot i això, un 45% d’escocesos volen ser independents. Quants catalans demanarien la independència en aquestes condicions? Catalunya ha de fer el seu camí. Perquè crearà un precedent al món i perquè, de raons, n’hi sobren.


Òscar Palau
Òscar PalauPeriodista
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar