loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

La CUP com a 'Crash therapy' i altres medicines

Romà Rofes Opinió dimecres, 02 de desembre de 2015

És obvi que ara mateix a la Catalunya sobiranista ser votant de la CUP i no estar-ne penedit és, com a mínim, impopular. Només cal fer una ullada al Twitter, a Facebook, o a la secció de comentaris de les notícies dels mitjans sobre el procés. El debat és cada cop menys constructiu, amb garrotades a banda i banda, però hi predominen de forma aclaparadora les reaccions “hiperventilades” (l’etiqueta no és meva) contra la CUP, que interpreto com a part d’una necessària teràpia de desfogament davant la impotència general del moment polític que vivim.

Una mica com el Crash therapy, allò que es va posar de moda abans de la crisi econòmica i que consisteix en la destrucció d’objectes com a cura contra l’estrès. La meva teràpia personal (no estic dient que sigui millor, ni tan sols que sigui bona) és aquest article en què basicament em dedico a buidar el pap sense cap pretensió de convèncer a ningú, amb l’únic propòsit de que em serveixi d’expectorant.

Com molts altres, jo no vaig poder fer-ho per culpa de les dificultats del vot exterior, però si hagués pogut els hauria votat. Per això, tot i que no ho sóc a efectes pràctics, mentalment em considero un votant de la CUP. I no n’estaria penedit. Evidentment no són perfectes i no em considero sectari, sé reconèixer que han fet coses malament. Per exemple, no m'agrada que convoquin les trobades o assemblees a tres o quatre setmanes vista quan amb la que està caient el moment demana molta més agilitat.

Tampoc em va agradar el to dels discursos finals de diumenge, tot i estar d'acord en el fons. Tampoc m'està agradant gaire l’Antonio Baños post-electoral. Em va encantar als debats però ara amb l’emprenyament que es respira a l’ambient mantenir aquest to tan despreocupat no hi ajuda gens. I allò de no presentar-se a l'entrevista de RAC1 i no donar senyals de vida fins a les deu del matí em sembla impresentable. Amb l’Anna Gabriel em passa el contrari: als debats la vaig veure més fluixa però dilluns em va agradar com es va explicar a Catalunya Ràdio.

És evident que no són perfectes, com per mi és igual d’evident que la culpa no és només seva. No estaria penedit d'haver votat la CUP perquè m'imagino haver votat Junts pel Sí i estaria encara més empipat, sobretot amb l’Artur Mas. Ara parlem de que si son 62 persones contra 10, o 1.600.000 persones contra 300.000.

Però la veritat és que just després de les eleccions tot ho podia haver solucionat una sola persona, que si per decisió personal (veient que no havia aconseguit la majoria necessària) hagués fet una passa al costat explicant bé als seus hooligans que, tal com estava el panorama, fora de la presidència faria un millor servei al país, ens hauríem estalviat tres mesos i segurament hauríem sumat més simpatitzants a la causa independentista. Per altra banda, en fer-ho per voluntat pròpia Mas hauria tingut una sortida (més aviat, una recol·locació) d’heroi.

A partir d'aquí ja cadascú explica la història de la seva manera i vinga a enganxar-se culpes: que si tu no t'has mogut, que si tu menys, que si nosaltres som més, que si però no prous, i nosaltres en volem sumar més, que si vosaltres us voleu aferrar a la cadira, que si vosaltres no voleu assumir responsabilitats, i embolica que fa fort. I ara ja està tot tan intoxicat i tan tibat, que em sembla profundament cínic quan sento d'uns i altres allò de "aquí no hi haurà ni vencedors ni vençuts".

Jo em crec més la versió de la CUP, però ara mateix això és molt poc rellevant. La CUP hauria hagut de tenir més cintura i palpar que després de tant temps la gent ja estem en un punt en què volem dir "per fi som independents" com qui estudia només per poder dir "per fi tinc el títol": amb ànsia, amb urgència i encara que sigui amb el 5 pelat. Però si hagués votat Junts pel Sí estaria més indignat encara amb ells. Els hauria votat pensant-me que una candidatura que volia ser aglutinadora, que agrupava diversos partits, col·lectius i independents, que tenia la independència com a única raó de ser, i que tenia un cap de llista diferent del candidat, seria molt més flexible per desencallar un escenari tan personalista.

Si no hi ha sorpreses el més probable és que passi el que va dir el Quim Arrufat l’endemà de les eleccions, que abans que se’n celebrin unes de noves la CUP acabarà investint Mas per no fer descarrilar el procés. No només hi haurà vencedors i vençuts, sinó que els vencedors hauran obtingut una victòria pírrica, tardana i plena de recels.

Acabaré la meva buidada terapèutica dient que l'amenaça de CDC de convocar noves eleccions abans que proposar un altre candidat a la presidència em descol·loca. La coalició Junts pel Sí la va forçar CDC a canvi de convocar eleccions, així que si ara les convoquen per voluntat pròpia la coalició no es reeditarà. I sense coalició ERC es menjarà CDC, que no podrà seguir imposant Mas. És a dir, l’amenaça de CDC de convocar noves eleccions abans que proposar un candidat alternatiu em descol·loca perquè la CUP no ho sé, però unes noves eleccions 100% segur que farien fora Mas de la presidència.


Romà Rofes
Romà RofesProfessor a la Universitat de Penn State
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar