loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

I tu, ets pobre?

Christel Torres Opinió diumenge, 26 de febrer de 2017

Pobre. Es diu d’algú necessitat que no té allò que necessita per viure o persona humil, de poc valor o entitat. A jutjar per aquesta definició, pocs es resignarien a que tals paraules els complementessin. Insisteixo en el significat del terme per dues qüestions. La primera, perquè ja fa dies que els freturosos que esperen a la porta de l’església han deixat de ser els únics pobres, com a tals, a la faç de la terra. I la segona, perquè existeix polisèmia del mot pobre. Sense anar més lluny, en ple segle XXI, s’ha incorporat una nova accepció al vocable, i ara un també pot arribar a ser pobre energètic. Un annex que desvirtua encara més, si pot, la realitat dels que pateixen en carn pròpia la pobresa.

Tanmateix, no és l’única paraula que ha passat a formar part del nostre ampli vocabulari. Des de la irrupció de la feroç crisi econòmica, hem escoltat a tort i a dret, en mitjans de comunicació, el concepte de “nous pobres”, al·ludint a les innumerables famílies de classe mitjana que han contribuït a engreixar aquesta llista després de la pèrdua dels seus llocs de feina i la manca de recursos per afrontar les despeses quotidianes. Persones que, de la nit al dia, s’han trobat amb una mà davant i una altra darrera demanant menjar i abric a la parròquia més propera de la seva localitat. Un escenari inaudit i sense precedents que cada dia es fiança com el naixement d’un nou estrat social.

El decàleg de significats va creixent i com a producte dels “nous pobres” s’ha encunyat el terme “pobresa energètica”, on qui la sofreix tan sols entra en calor a la vora d’una estufa de butà, apilant-se capes i capes de mantes a sobre fins sentir en el seu cos el pes de la llosa de la precarietat o aquells que per albirar un rostre familiar abans d’anar a dormir han de fer-ho a la llum de les espelmes. I a tot plegat, cal afegir l’onada de refugiats espargits per mig món en busca d’asil i protecció de governs tirans.

Un panorama desolador on els hagi. No obstant, gairebé ningú enumera en aquesta llarga llista polisèmica als pobres de cor. Una varietat de pobres persones que dificulten l’ajut a la resta de necessitats que anhelen una ràpida millora de la seva situació.

Fa unes setmanes, vaig tenir la oportunitat i el plaer de conèixer a una parella de voluntaris de Càrites Diocesana de Tarragona i em comentaven la falsa solidaritat amb què ensopeguen cada dia. Aquest matrimoni em relatava en quin estat la gent donava robes i queviures de primera necessitat en les diferents campanyes que la organització duia a terme al cap de l’any. A títol d’exemple, explicaven que qui pretenia fer obres de caritat més aviat aprofitava per fer el tradicional canvi d’armaris coincidint amb l’entrada de la nova estació, atès que enviaven al centre roba vella i bruta i fins i tot, en ocasions, d’estiu en plena onada de fred. Sense parlar dels pots de conserva caducats des de feia més de tres anys o els paquets d’arròs i pasta rossegats pels jaumets. Sorprèn la pobresa moral que pot allotjar l’ésser humà o millor hauríem de parlar de mesquinesa humana.

Per fortuna, reconforta la sincera generositat i esperit de sacrifici que molts altres voluntaris i col·laboradors aporten a la causa. De fet, segons m’explicaren aquest parell de voluntaris, a Càrites Diocesana de Tarragona, ara mateix, estan treballant en la posada en marxa tant d’un petit supermercat (en què a banda d’articles bàsics també poden adquirir aliments més capritxosos com la xocolata o el cafè) com d’una botiga de roba (amb peces de vestir netes i recent planxades) per a que siguin les mateixes persones que recorren a la organització qui triïn els productes comestibles i d’abric que més necessitin en cada moment, sense necessitat d’haver de parar la mà per a veure què cau aquest cop. Amb aquesta iniciativa es persegueix dignificar la figura del pobre i que se senti part activa en el procés d’abastir-se d’uns mínims, recreant el moment de la compra amb transacció econòmica inclosa.

D’igual manera, el passat 18 de febrer, Barcelona es va convertir en la ciutat solidària per excel·lència després de protagonitzar la marxa més multitudinària fins a la data a tot Europa amb més de 160.000 persones, a favor dels refugiats. Un acte, sens dubte, emotiu, compromès socialment i crític amb les polítiques europees, però em pregunto quin rol juga cadascun dels manifestants una vegada ha conclòs la mobilització, en el seu dia a dia amb la causa, un cop s’han apagat els focus?

El soroll en determinats moments és útil i necessari, però hi ha milers de persones, entre metges, voluntaris, missioners, mestres, membres d’organitzacions no governamentals... que en silenci ja fa temps que lluiten per mitigar i conscienciar d’aquesta pobresa. De res serveix alçar una pancarta, exigint al uníson justícia, i passada l’eufòria del moment; veure a aquests mateixos que defensàvem, entre la gernació i per qui estàvem preparats per deixar-nos xafar la cara, com a autèntics enemics que vénen disposats a robar-nos el pa del cistell.


Christel Torres
Christel TorresPeriodista i humanista
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar