loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Nou país, mateix règim

Jordi Roca A peu de carrer dissabte, 22 de novembre de 2014

Per fer una anàlisi assenyada de la situació política catalana cal abandonar la rauxa amb data de caducitat dels escarafalls, les declaracions de sobirania, els processos participatius, les impugnacions i les rodes de premsa.
El que es cou políticament a Catalunya ara mateix és un canvi de règim. El pujolisme, el règim democràtic que desembarcà fa un terç de segle a la que aleshores era la regió més rica d’Espanya, ha deixat la Generalitat endeutada, engreixada i paralitzada, símptoma inequívoc d’un règim esgotat. I ens llega la aristoburocràcia més subsidiada i cara d’Europa.

Aquest règim, que humilment resumeixo amb Convergència Republicana (CiU i ERC sempre han tingut majoria absoluta al Parlament), va saber llegir la situació de crisi (els balanços canten) i va impulsar un canvi de règim a l’escalfor de l’amenaça del rescat a Espanya. No per millorar la situació de la Generalitat o la nostra, la dels catalans, sinó per cobdícia, per perpetuar-se al poder. Exactament el que passà amb el procés de reforma de l’Estatut: les institucions i els ciutadans al servei dels partits. L’eterna patrimonialització de Catalunya, com si Catalunya i pujolisme fossin la mateixa cosa. Els amos de la nevera.

I quin canvi de règim ens proposa el pujolisme? Ho podem veure a la multimilionària campanya de la governamental “societat civil” amb eslògans amb els que majoritàriament tots podem estar d’acord. Campanya que, per cert, no detalla una sola llibertat que no tinguem ja i que hom pensaria que ens manquen veient els avatars digitals amb el “jo vull ser lliure”.

Primer, els eslògans naïf per suavitzar la veritat que s’amaga darrera de la màscara pintada de groc: “vull un país amb gelats de postres” i “on només plogui els dies de cole”.

Desprès, la propaganda: “un país donde los trenes no me dejen tirado” promesa feta pel règim de la Línia 9, una línia de metro anunciada fa disset anys per 1.920 milions d’euros, que ens ha costat 20.000 milions d’euros i encara no arriba a l’aeroport; “on s’escolti l’opinió dels ciutadans” d’un règim que no ha fet ni una (ni una!) sola consulta sobre llurs competències en 33 anys; “amb una llei electoral amb llistes obertes” des de l’única comunitat autònoma que no té llei electoral per interessos del règim; “des d’on pugui volar arreu del món sense fer escales”, dels d’Spanair, els qui volien tenir una estructura d’estat en forma d’aerolínia i van cremar centenars de milions mentre aerolínies similars triomfaven arreu; “con una sanidad sin listas de espera” des de la Generalitat, la segona comunitat autònoma en despesa per càpita i a la cua en despesa sanitària perquè prioritzen la construcció nacional (a tall d’exemple, la pseudoagència d’espionatge nacionalcatalanista ha multiplicat per cinc el seu pressupost).

Pel que fa a gestió pública, un nou país promès pels que han convertit la Generalitat en el segon problema dels catalans.
I pel que fa al moll de l’ós de la ideologia vuitcentista de Convergència Republicana, dues andanades:

Primera, “un país amb escola en català”, és a dir, sense castellà; del mateix règim que porta els seus fills a escoles bilingües o internacionals; del mateix règim que ara diu que l’àrab serà vehicular, és a dir, del mateix règim que mai confessa que tot menys el castellà.

Segona, “un país que llegeixi més” i “que s’aixequi ben d’hora”, eslògans absolutament sorprenents si no és des d’una certa visió supremacista per la qual els “espanyols” són analfabets i dropos. Per desprès mirar d’arreglar-ho amb “un país que tenga buena relación con Espanya”. S’ha de ser cínic!

Quina confiança pot inspirar un canvi de règim impulsat pel propi règim pujolista per perpetuar el mateix règim pujolista?

Quina confiança pot inspirar un canvi de règim per perpetuar el mateix règim que fa promeses idíl·liques sobre temes que ja són competència de la Generalitat i en els que s’han demostrat com el pitjor govern autonòmic d’Espanya?

Per últim, un règim que, com els mals governs, busca un enemic a qui culpar de tots els mals. Desprès de l’”Espanyaensroba”, amortitzat per la confessió de Jordi Pujol, s’han instal·lat en l’”Espanyanoensdeixavotar”. Dit pels que demà mateix poden convocar eleccions legals i amb garanties democràtiques i anar en llista conjunta “de país” (sic).

Però clar, molt abans que el nou país queda clar que alguns volen preservar la seva cadira per molt que es posin la disfressa de salvadors de les essències democràtiques. I encara van tirant del “tant de dia com de nit, la culpa és de Madrit”. Quina confiança pot inspirar un règim que, podent convocar eleccions sanglota dia sí dia també que “no ens deixen votar”?

Volen votar per canviar de règim? Deixin de ploriquejar, aparquin els botifarrèndums i convoquin eleccions. I canviem de règim. I comencem a parlar de trens, d’hospitals, d’escoles, de biblioteques… Que a Tarragona tenim unes quantes coses a dir.
Ves per on, encara haurà servit per alguna cosa tot aquest “prusés”.


Jordi Roca
Jordi RocaDiputat del PP al Parlament
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar