No tinc cap dubte que aquest és el text més difícil de la meva vida. Encara tinc un nus a l'estómac i no paro de visualitzar la teva imatge, Rafa. No m'ho crec, no m'ho vull creure.
No sé quan ens vam conèixer. Això ara no importa. Només sé que em vas acollir, just quan acabava d'aterrar a Tarragona i tu ja eres un dels monstres de la premsa esportiva de la ciutat. Peculiar, complex, irreverent, de vegades maleducat, però sincer, clar, directe. I amic, gran amic. Molts periodistes s'estiren dels cabells per una exclusiva i per ser millors, però entre els del planeta esportiu, almenys a Tarragona, tots érem i ens consideràvem amics. I tu ocupaves un lloc privilegiat dins del meu podi particular.
Te n'has anat i no hem tingut temps de dir-te adéu. Tampoc d'agrair-te tots els bons moments que em vas fer passar. El Nàstic ens va unir i ja mai més res ens ha pogut separar. Només la fatalitat i el destí. No és just. La vida no és justa.
Si et connectes al Circ, allà on siguis, veuràs que t'hem fet un petit homenatge. No em podràs fer cap retweet, però tranquil. Ja veuràs com algú ja els farà per tú. També veuràs que el que t'escric potser semblarà inconnex i sense aparent un fil argumental aparentment visible. Però és com a tu t'agradava. Pren-te un Jack Daniels amb got de tub. Com a tu t'agradava. Fuma't un altre Ducados. Com a tu t'agradava. Digues-li "chiqui" a alguna noia maca que et passi per davant. Com a tu t'agradava. I segueix sent feliç a la teva manera i lliure com un ocell. Com a tu t'agradava.
Descansa en pau, amic.
