loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Bob Manel

Joan Mellado Opinió dissabte, 17 d'agost de 2013

Sí, clar. Desenfundeu les pistoles i dispareu sense apuntar, que segur que fareu diana. Amb Manel no falla. Qualsevol fenomen té més detractors que defensors i, essent com és el públic seguidor de la banda barcelonina, no crec que la gent mogui ni el dit metacarpià per contradir aquells que ataquen a una de les bandes que més ha dignificat la llengua catalana en els darrers anys. Ja fan prou pagant entrades de 25 euros.

“Els Manel estan sobrevalorats” representa l'articulació més mandrosa de les crítiques. Els Manel estan sobrevalorats, Sabina està sobrevalorat, Serrat està sobrevalorat, Messi està sobrevalorat, Hemingway està sobrevalorat, cuinar està sobrevalorat.

Podria ser que un tant per cent elevat dels crucificadors de Manel confonguin el grup amb el seu públic. Doncs sí, Manel representa en part la burgesia catalana jove i amb un dinamisme musical estancat, autoafirmat com a culte, barcelonista i al que segurament també li agrada Coldplay.

Però Manel fa música. Pot ser que no hagin inventat la sopa d'all, però han omplert un buit. Si fan un tòpic, el fan bé. Si copien a Bob Dylan a Blood on the tracks (Desapareixien lentament) el copien amb classe. Són cançons poc arriscades, estrictament amb estructures pop, però amb melodies encertades.

I la música està vestida per lletres rodones, amb personalitat i una subtilesa magistral. Històries amb frases que sí, d'acord, qualsevol adolescent se les pot apropiar i penjar-les com a estat de Facebook per definir el seu estat d'ànim, però que al cap i a la fi no desmaquilla la literatura de les lletres.

Al Camp de Mart van oferir un concert correcte. Un més de la gira, no ens enganyem. Però el públic va estar a l'alçada, no com l'escenari, molt poètic amb la muralla a la dreta i tal, sí, però en un concert de pop el públic vol estar de peu. Un setlist plantejat en forma de Lisboa, en forma de mitja lluna per acabar amb els seus hits més sonats. Arnau Vallvé a la bateria dirigeix una banda que cada dia toca millor tot i que està lluny de la virtuositat però que té els rols molt ben distribuïts. I és que el talent de Manel no radica en la seva tècnica, sinó en la seva creativitat i capacitat de coneixença de les pròpies limitacions.

El que més em fascina d'ells és la seva capacitat per automotivar-se, per afrontar cada disc d'una manera diferent, defensant-se amb les pròpies cançons i lluny de postures embafadores i grandiloqüents.
Però Catalunya és així. Una mitja es dedica a destruir l'altre mitja i pel segles del segles amen.


Joan Mellado
Joan MelladoMaquillador de paraules
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar