loader
menu
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Fins sempre, Joan

Alba Medina Opinió dimarts, 20 de febrer de 2018

Vaig conèixer en Joan Castell farà uns 9 o 10 anys. Ell, acabat de llicenciar en periodisme, ja feia forces coses relacionades amb aquest ofici, sobretot en temes esportius lligats al Nàstic. Uns anys més tard, i gràcies a un volcà islandès de nom impronunciable, vam coincidir en un viatge a Milà per veure un partit de semifinals de la Champions League entre l’Inter i el Barça.

'Vas afrontar els esprints de la vida amb passió i les rampes més dures amb valentia, sempre amb un somriure. Els que t'hem conegut et trobarem a faltar, Joan, i et recordarem sempre' (Jesús Jordi)

El Joan solia viatjar a veure partits del Barça amb una colleta d’amics periodistes. Entre ells en Jesús, la meva parella, també periodista esportiu, i en aquell viatge a Milà m’hi vaig afegir. Com que finalment ens va resultar impossible volar, vam decidir anar-hi igualment en cotxe i dotze hores de carretera donen per molt.

Foto: Alba Medina

Aquell noiet jove, tímid, guapíssim, d’ulls blaus i somriure etern, es va anar convertint en un home eixerit, alegre, conversador i amb un peculiar sentit de l’humor. El Joan sempre tenia una paraula amable per dedicar-te, una anècdota d’un viatge, de l’última sortida en bici, de l’últim partit del Nàstic. Et cridava per saludar-te des d’on fos quan ens creuàvem, ell en bici i jo a peu, i et regalava una rialla.

Quan l’any passat el vaig trucar per preguntar-li si volia ajudar-me amb el meu Treball de Fi de Màster no va trigar ni un minut en dir-me que sí. Com a gran apassionat del ciclisme, ell era la persona ideal per donar-me un cop de mà. Li vaig explicar que volia basar la meva recerca en noves pràctiques esportives des d’un punt de vista antropològic, que havia pensat centrar-me en el cicloturisme i que el necessitava perquè m’ho expliqués tot sobre la seva experiència com a guia i com a ciclista. Es va mostrar entusiasmat.

I és que la bici li encantava i es passava hores i hores damunt d’ella, pedalant quilòmetres i quilòmetres. Quan em parlava de la seva experiència com a guia cicloturista se li posaven els ulls com a plats; aquells ulls tan blaus i expressius com tenia. Se li notava que era tan feliç damunt la bici!

Morir-se amb trenta anys és una gran putada. No hi ha paraules que puguin minimitzar una pèrdua així. No hi ha consol possible. No hi ha treva per a l’enteniment ni per a la racionalitat. És tan injust que fa mal només de pensar-ho.

És en aquests moments de la vida que envejo aquelles persones que s’aferren a les seves creences religioses per apaivagar el dolor. A mi ara mateix només em queda la ràbia i la impotència de veure com una maleït càncer s’emporta un home jove i ple de vida, amb tantes coses per fer i amb tantes coses per explicar-nos.

Joan, allà on siguis segueix pedalant. Mentrestant nosaltres et recordarem sempre amb un somriure. Una abraçada als pares i germana, a tota la seva família, parella i amics, que en son molts.

Que la terra et sigui lleu, company.


Alba Medina
Alba MedinaAntropòloga social i cultural
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar