loader
menu

Uns Jocs sense cintura artística

Jordi Bertran Opinió divendres, 06 de juliol de 2018

Era molt difícil que un ajuntament que no havia assolit ser la Capital Europea de la Cultura 2016 aconseguís imprimir una petjada creativa i artística de nivell als Jocs de la Mediterrània. Ara bé, com amics d’altres pobles d’Espanya m’han transmès els darrers dies, era factible donar un aire menys provincià que l’ofert en les cerimònies inaugural i de cloenda.

Fem balanç artístic dels Jocs Mediterranis, que ni amb un any de retard no van ser capaços de crear un discurs original sobre el Mare Nostrum i la pluralitat de les seves riberes, i alhora respectuós amb la cultura autòctona. Neodespotisme del tot per al poble però sense el poble, factor clau per no omplir els actes d'inauguració i de cloenda. Ara Tarragona està més a prop de l'escenari tràgic de Tebes que no de l'esperançador d'Ítaca.

Ni una ni l’altra han tingut cap fil argumental, sinó que han estat successions de números més o menys encertats. Ni s’ha buscat un viatge pels territoris plurals i diversos banyats per aquesta mar, ni han sonat melodies ni textos que pretenguessin posar-los en valor.

Una imatge de l'actuació d'Álvaro Soler durant la cerimònia de cloenda dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018. Foto: circdetarragona.com

La Mediterrània és aigua. Cap enginyosa idea perquè els assistents visualitzessin el seu principal nexe de cohesió d’Orient a Occident, més enllà d’algun detall més propi d’una festa voluntariosa de final de curs que d’un espectacle de gran format.

Ningú no esperàvem un record, amb accent crític, cap al drama actual dels éssers humans a la deriva en aquestes aigües ni tampoc cap als territoris en conflicte. La patrulla militar Águila i el portaavions Juan Carlos I ens havien deixat clar el món en què viu el Comitè organitzador i alguns dels seus socis com el Gobierno espanyol i l’Ajuntament de Ballesteros.

Inauguració clarificadora

Els organitzadors deien que, amb la inauguració, els dubtes s’esvairien. Va ser així però per adonar-nos que els Jocs s’havien ideat des de la cúspide ignorant el teixit esportiu i cultural local. Els meus fills i companys juguen a bàsquet i en cap moment de les darreres lligues han vist cap gest des de l’organització cap a l’esport base de la ciutat i del Camp de Tarragona. La manca d’implicació ha derivat en la minsa resposta certificada.

Les grades buides en l’acte inaugural contemplaven com l’exèrcit queia del cel emparat per la bandera espanyola. La semiòtica de l’acció era diametralment oposada al moment en què a Barcelona 92 Antonio Rebollo, un atleta paralímpic d’una disciplina esportiva no mediàtica, el tir amb arc, feia volar des del terra al cel el foc que encengué la flama olímpica. Allà, dels arrels al cim, aquí, del cel a la terra; allà des de la discapacitat, aquí des de la força armada.

La cerimònia de clausura de Tarragona, també amb grades buides -una mica menys pel regal d’entrades a la desesperada-, acabà amb un parell de melodies dels 40 principales, tota una mostra del llistó creatiu i de mercadeig marcat pels organitzadors. Amb un escenari frontal, encarat a les autoritats i de cul a bona part del públic, foren molt lluny del simbolisme que suposà la cloenda de Barcelona 92 amb la rumba catalana barrejada amb elements teatrals de carrer i catapultada arreu del món per esdevenir cosmopolita.

Al 92 l’escenari era en un gol perquè el màxim de públic veiés idòniament com una mostra de cultura popular catalana superava fronteres. Si el 92 cantava «Amigos para siempre», el 2018 parla de la «cintura» per una boca masculina: «Cuando bailo contigo / Tu cuerpo me da calor / Besito a besito / Mi fruta de la pasión». Sobren comentaris.

La cloenda s’obrí amb un espot publicitari de confecció mediocre amb què es volia silenciar les veus potencialment crítiques de les entitats del patrimoni immaterial local. Tingueren tan poc encert que oblidaren que els Jocs comparteixen aquestes mostres de cultura amb les subseus, i Tarragona novament oferí aquella cara tan poc amable de la «capitalidad» provincial. També oblidaren que el patrimoni immaterial no només és Santa Tecla sinó també altres celebracions de llarga trajectòria a la mateixa ciutat.

La concessió al fet autòcton vingué de la mà dels grallers So Nat, contractats a 24 hores de la cerimònia, després que poques hores abans l’organització volgués parapetar-se in extremis en les colles castelleres locals. Per acompanyar la senyera de Tarragona, optaren per interpretar la cerimoniosa tonada de la moixiganga de Tarragona, escenificació teclera de la Passió de Jesucrist amb què subliminalment situaven la nostra ciutat travessant un calvari, detall inadvertit per als mitjans de comunicació. No vull imaginar quina devia ser la melodia inicialment prevista. Ni la presidenta ni la cap de colla de la moixiganga foren invitades a l’acte.

Les engrunes de catalanitat portaren un fragment de l’obra “Sardanova” del manresà Santi Arisa, ballada per una parella. Un company professional de la gestió artística qualificava ambdós moments com «anècdota i concessió condescendent al folklore autòcton» pel Comitè espanyol.

Tebes més que no Ítaca

Enmig de tot, un Alcalde renyant els mitjans de comunicació, els opinadors i les xarxes que van explicar la veritat i optar per no fer de «palmeros». Un Alcalde que parlava de l’Ítaca d’Ulisses i Homer, però incapaç de sintonitzar amb una Ítaca molt més propera en el temps i en l’espai, la que Lluís Llach difongué i popularitzà en el “Viatge a Ítaca”, suite musical creada a partir del poema del grec Kostantinos Kavafis, que anys després Carles Riba traduí al català.

Sense dubte el missatge de Llach i Kavafis era més profund que no el que el Comitè dels Jocs ha volgut entafonar-nos: «Més lluny, heu d’anar més lluny / dels arbres caiguts que ara us empresonen, / i quan els haureu guanyat / tingueu ben present no aturar-vos./ Més lluny, sempre aneu més lluny, / més lluny de l’avui que ara us encadena».

Ballesteros es referia a un mite clàssic. N’oblidava un altre, Èdip, buida avantsala dels Jocs al Teatre Tarragona, amb unes xifres de venda encara més tristes que les del Nou Estadi, i que no va poder ser representat al Teatre Auditori del Camp de Mart perquè no comptava amb el preceptiu Pla d’Autoprotecció.

Èdip és el rei de la ciutat de Tebes, assolada per nombrosos mals, i els seus habitants demanen al monarca que els resolgui. El rei busca culpables i anuncia càstigs, sense escoltar Tirèsies, l’endeví cec que el previngué i li pregà que mesurés les paraules perquè el seu destí estava assenyalat per les divinitats. En el tràgic desenllaç Èdip es reconeix com el veritable culpable i reclama als déus el càstig que ell mateix havia anunciat per als altres per així salvar la seva ciutat.

Cal que algú a la plaça de la Font rellegeixi «Èdip Rei».

jbertran@tinet.cat


Jordi Bertran
Jordi BertranGestor cultural
circdetarragona_AD
circdetarragona_AD

Comentaris

circdetarragona
Anterior
Següent
Per tal de poder millorar els nostres serveis utilitzem cookies de tercers. Si continua navegant considerarem que accepta la seva utilització. Més informació aquí. Tancar